INTERDEPENDÈNCIA I SOSTENIBILITAT
Amb «La caputxeta vermella en el camí de la sostenibilitat» us volem reexplicar un conte. Una història que pot semblar òbvia, perquè ens desvetlla un fet que, de tant evident, resulta invisible als ulls d’algunes persones.
Els ésser humans, com la resta d’organismes vius, som criatures vulnerables que formem part d’un ecosistema material i relacional. Per sobreviure, necessitem alimentar-nos, descansar, estimar i ser estimades, protegir-nos de la malaltia… De manera permanent i quotidiana al llarg de tota la nostra vida. Hi ha moments del cicle vital en ens podem cuidar de manera autònoma, però en altres necessitem que ens cuidin. De fet, vivim en societat perquè és la nostra estratègia de supervivència com a espècie.
Som, en definitiva, éssers vulnerables i interdependents, que formem part de xarxes de cures, afectes i solidaritat intergeneracional per a la reproducció i el manteniment de la vida. Estem vives gràcies al temps, els treballs i els afectes que altres persones ens dediquen, especialment durant la infantesa, la vellesa o quan enmalaltim. Cal pensar, per tant, en la necessitat de cures com una característica inherent a la naturalesa humana, en què tots i totes tenim el dret, però també el deure, de rebre i proveir cures.
Ara bé: la responsabilitat de cuidar és assumida per les persones de manera diferent i, majoritàriament, desigual en funció de quin sigui el nostre sexe, edat, classe social i raça/procedència. A Catalunya, les llars i les famílies assumeixen la responsabilitat principal de cuidar. I dins d’aquestes, les dones. En dies feiners, les dones dediquen de mitjana 1,91 hores diàries a les activitats domèstiques i els homes 0,92. Durant el cap de setmana, la mitjana d’hores dedicades a activitats domèstiques per part de les dones és de 2,81 hores i en el cas dels homes 1,61. Segons dades de l’informe Les dones a Catalunya (ICD, 2021), el 60,7% de les dones manifesten que són sempre o normalment elles les que fan la neteja de la llar, el 75% que fan la bugada i el 60,7% els àpats. Per contra, indiquen que són elles i les seves parelles a parts iguals qui majoritàriament van a comprar al súper (44,6%) o porten els infants a jugar al parc (43,3%). Quant a la cura de persones, segons la mateixa font, el 41,4% de les dones indica que són les cuidadores principals de les persones amb discapacitat, en el 37,8% dels casos de la població menor de 18 anys, i el 42% considera que són elles qui tenen cura principalment de les persones de 75 anys o més.
El repartiment inequitatiu d’aquesta responsabilitat és una font important de desigualtats socials i econòmiques, i té un impacte directe sobre la salut i el benestar de les dones, que acostumen a prioritzar les necessitats de cura del nucli familiar a la realització dels seus propis projectes vitals i professionals.
Com veiem al conte de la caputxeta, mare i filla se senten responsables de cuidar l’àvia, i practiquen el suport mutu entres les dones de la mateixa família. Entre elles, existeix una relació de solidaritat intergeneracional en què es cuiden les unes a les altres. L’àvia va ser de gran ajuda quan la caputxeta era petita, sobretot, tenint en compte que mare i filla formen una família monomarental i la mare tenia més d’una feina. Les famílies monoparentals representen un 11% de les llars catalanes i en un 83% dels casos estan encapçalades per dones. El 40% de les mares soles amb fills a càrrec de Catalunya viu en situació de pobresa. Per contra, el llop està deslliurat de la responsabilitat de cuidar, no només dels altres, sinó fins i tot d’ell mateix. Disposa de temps propi per socialitzar-se, i quan arriba a casa, l’esperen amb el plat a taula!
Per aquesta raó, des del feminisme s’ha conceptualitzat la cura com un dret humà fonamental, on totes les persones -independentment del cicle de vida en què es troben, el seu nivell de riquesa, el seu origen i situació administrativa i el seu sexe- tenen el dret no només a rebre cura digna i de qualitat, sinó també a proveir-la en condicions que no restringeixin l’exercici d’altres drets o d’altres dimensions de la seva vida. En aquest sentit, s’entén la cura com un concepte ampli i transversal, que hauria d’estar present i relacionat al conjunt d’esferes de la vida social com les polítiques públiques, l’organització dels temps, els processos migratoris, l’ecologia, l’arquitectura urbana i l’educació.
La importància de la cura per al sosteniment de la vida és una realitat incontestable. Tot i que s’agraeix que el reconeixement en forma d’afectes, com fa la iaia amb la caputxeta, esperant-la amb les seves galetes preferides, amb això no hi ha prou. Cal reconèixer la cura com una qüestió política prioritària de primer ordre i interpel·lar als homes i la societat en el seu conjunt a corresponsabilitzar-se amb la responsabilitat de cuidar i cuidar-se.
Font de les dades:
ICD (2021) Les dones a Catalunya: dades de l’Observatori de la Igualtat de Gènere. Disponible online: https://dones.gencat.cat/web/.content/03_ambits/Observatori/03_dossiers_estadistics/LES-DONES-A-CATALUNYA_2021_Ok.pdf